Els Sanfermins

Les festes de Sant Fermí  són una celebració en honor a Sant Fermí que té lloc anualment en la ciutat espanyola de Pamplona, capital de la Comunitat Foral de Navarra. Els festejos comencen amb el llançament de la fogonada  des del balcó de l'Ajuntament de Pamplona a les 12 del migdia del 6 de juliol i acaben a les 24h del 14 de juliol amb el Pobre de mi, una cançó de despedida. Una de les activitats més famoses dels sanfermins és el tancament, que consistix en un recorregut de 849 metres davant dels bous i que culmina en la plaça de bous. Els tancaments tenen lloc tots els dies entre el 7 i el 14 de juliol i comencen a les huit del matí, amb una duració mitjana d'entre dos i tres minuts. Els sanfermins tenen un origen que es remunta diversos segles, encara que la seua fama mundial és un fenomen recent, vinculat també a la difusió que els va donar Ernest Hemingway. Es tracta d'unes festes singulars i, sens dubte, l'esdeveniment pel qual més es coneix a Pamplona en el món. La seua fisonomia actual, cosmopolita i multitudinària, és el resultat d'una lenta evolució històrica els orígens del qual es remunten a l'Edat Mitjana. Tres celebracions independents estan en el seu origen: els actes religiosos en honor a sant Fermí, des d'abans del segle XII, les fires comercials i les corregudes de bous, documentades ambdós des del segle XIV. L'Església celebrava el 10 d'octubre la festivitat de Sant Fermí, patró de Navarra. Cansats de les inclemències climatològiques de la tardor, l'Ajuntament de Pamplona sol·licita al bisbe en 1591 traslladar la celebració al 7 de juliol, a la qual cosa el prelat va accedir. En aquella data se celebraven fires a Pamplona amb corregudes de bous. D'esta manera, es va produir la coincidència entre la celebració religiosa i el sarau firal, en el que els bous jugaven un paper essencial. Durant molt de temps s'ha cregut que la festivitat de Sant Fermí se celebrava el 24 de septiembre.2 El patró de la ciutat, Sant Saturní, es manté amb una celebració molt més modesta en el 29 de novembre. Per a molts dels visitants, este fet causa la confusió de pensar que és Sant Fermí el patró de la ciutat. Una altra creença equivocada és pensar que Sant Fermí és patró de Pamplona, quan ho és de tota Navarra. Honor que, desde... compartix amb San Francisco de Javier. El patró de Pamplona és Sant Saturní o Sant Cernin, bisbe de Tolosa i màrtir. L'escriptor nord-americà Ernest Hemingway va ser un de què van contribuir a propagar-los per mitjà del seu llibre Festa. Estan considerats com una de les millors celebracions del món. La població de Pamplona durant esta setmana de festes passa de 190.000 habitants a més de 1.000.000 de persones.

Musica valenciana

Ací a valència van nàixer diversos grups musicals amb la intenció de combinar l'estil musical valencià amb musica actual. Com per exemple; 

La Gossa Sorda. 
La gossa sorda és un grup valència que critica sobre tot el nostre govern amb lletres molt directes que ataquen les bases del sistema. El seu estil sol ser rock, punk reggae, o ska  Ademes, utilitzen instruments tipics valencians com la dolçaina. 


Una de les seues cançons mes conegudes és
Senyor pirotecnic.

http://www.youtube.com/watch?v=24T8yUreWbI

Camals Mullats 

http://www.youtube.com/watch?v=z7C6NsbQPe0&feature=fvwrel

O Cavallers 

http://www.youtube.com/watch?v=ws6zmXMPuCQ


Entre altres...

Altre grup valencia que existix es Orxata Sound System. 
Que tenen l’objectiu de fusionar la música electrònica de ball amb el cant tradicional valencià. El seu estil de musica es de bases electro, techno i drum&bass fins a ragga, dubstep o hip hop.

ací vos deixe uns enllaços per a poder escoltar alguna de les seues cançons


http://www.youtube.com/watch?v=H4z5n-vI98A&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=O42-A5Co3zw&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=I6m3fUgsk2E&feature=relmfu

Hi ha mes grups, com per exemple
Aspencat revolucionari

http://www.youtube.com/watch?v=8CPt-GRtj00


 Obrint Pas, encara  aquestos grups valencians no són molt coneguts les seues cançons son molt bones. Només cal buscar, experimentar i provar nous estils.

el Micalet

El Micalet, o Miquelet, és el nom que rep popularment el campanar de la Catedral de València, i és un dels principals símbols de la ciutat de València.
Una placa col·locada a la base de la torre ens parla dels seus orígens: "Aquest campanar fonch comensat en l'any de la Nativitat de Nostre Senyor Déu Jesuchrist MCCCLXXXI, reynant en Aragó lo molt alt senyor rey en Pere. Estant de bisbe en València lo molt alt en Jaume, fill del alt infant en Pere e cosin germà del dit rey" . Inicià l'obra el mestre picapedrer Andreu Julià, fins que en 1396 un terratrèmol va interrompre les obres, encara al primer cos de la torre. Al 1402 dirigeix l'obra Josep Franch, mestre d'obres de la Seu, i al 1414 s'encarrega Pere Balaguer, constructor també de les Torres de Serrans a la mateixa ciutat. En 1425 es dóna per acabada la construcció, tot i faltar el remat final, que mai no arribaria a construir-se: una agulla projecte d'Antoni Dalmau. Al seu lloc es faria una estructura de fusta que subjectava la campana de les hores, substituïda entre 1660 i 1736 per una espadanya de pedra, què és la que es pot veure avui. Tenia una elegant cresteria calada que li servia de corona, que va ser arrasada al segle XVIII, que fou substituïda primer per una barana de fusta i en el segle XIX per una barana metàl·lica, fins a la restauració de 1983, realitzada sense respecte als testimonis arqueològics conservats fins aquell moment en la mateixa terrassa i que ara estan exposats a la Casa del Campaner.Les campanes del Micalet van ordenar la vida civil i religiosa de la ciutat de València des del segle XV fins a vora el segle XX, però històricament la torre ha servit per a més coses que com a simple campanar. La segona planta era el lloc on s'acollia els refugiats de la Seu, i des d'ella es feien les fumades, que amb les nombroses torres que hi havia al llarg de la costa valenciana s'avisava del perill de pirates i turcs. Al segle XIX avisava de l'entrada i sortida de naus del port de València.La popular torre del Micalet és accessible tots els dies de l'any amb l'adquisició d'una entrada.

El Micalet des de la Plaça de la Reina

Una visita al món submarí

 L'Oceanogràfic

   L'Oceanogràfic de la Ciutat de les Arts i les Ciències és el major aquari d'Europa, i en ell es representen els principals ecosistemes marins del planeta. Cada edifici s'identifica amb els següents ambients aquàtics: Mediterrani, Aiguamolls, Mars Temperats i Tropicals, Oceans, Antàrtic, Àrtic, Illes i Mar Roig, a més del Definari, amb 24 milions de litres d'aigua i una profunditat de 10,5 metres. El Restaurant Submarí i l'Edifici d'Accés que dóna la benvinguda als visitants, destaquen per les espectaculars cobertes dissenyades per Félix Candela.

   Durant la visita, i al llarg del recorregut per les diferents instal·lacions, podrem conéixer de prop el comportament i la forma de vida dels més de 45.000 exemplars de 500 espècies diferents que alberga: dofins, belugues, morses, lleons marins, foques, pingüins, tortugues, taurons, peixos serra, meduses, estreles, eriçons, crustacis de qualsevol tipus…, a més de les aus típiques de zones humides, com les que viuen en l'Albufera de València i en els manglars tropicals.

   Des de la seua apertura en 2003, 12 milions de persones han visitat estes instal·lacions en què, a més, es realitzen al llarg de l'any nombroses activitats divulgatives, cicles de conferències, exposicions de temàtiques diverses, congressos i cursos, sense oblidar els projectes d'investigació i els tallers bioeducatius que des del principi es van posar en marxa en col·laboració amb universitats i entitats científiques nacionals i internacionals.

 

   La seua arquitectura avantguardista, la distribució dels diferents edificis, l'absència de barreres visuals, la seua vocació educativa, les grans mides dels aquaris i els equipaments especials com les voltes o els túnels submarins –el més llarg dels quals té setanta metres de longitud- permeten al visitant viure una experiència única d'acostament al món marí i a la immensa biodiversitat que guarden els oceans i mars del planeta.

    L'Oceanogràfic de la Ciutat de les Arts i les Ciències es concep així com un parc natural i, al temps, un centre científic i divulgatiu. El seu objectiu és la recuperació de la fauna i la flora protegides, i la difusió entre els seus visitants d'un missatge educatiu i recreatiu, que fomenta la conservació i el respecte pel medi ambient, alhora que desenvolupa programes específics d'investigació sobre les ciències del mar i els seus habitants.

EL DIRECTOR DE LA ÒPERA DE VALENCIA- PALAU DE LES ARTS

 EL DIRECTOR

Omer Meir Wellber és un dels jóvens directors d'orquestra amb millor projecció. Nascut a Israel en 1981, és director resident de l'Òpera de Tel Aviv i de la Sinfonietta Raanana, a més de director musical de l'Orquestra de la Comunitat Valenciana. Va començar la seua formació als cinc anys. Toca acordió i piano. Compositor i director d'orquestra, la Sinfonietta d'Israel ha estrenat diverses obres seues. Ha actuat amb la Sinfonietta d'Israel, Orquestra de Cambra d'Israel i les simfòniques de Jerusalem, Haifa i Israel. En l'Òpera de Tel Aviv ha dirigit títols com La traviata, Turandot, Madama Butterfly, La Gioconda, l'elisir d'amore, Il trovatore o Così fan tutte. Ha treballat amb Daniel Barenboim en la Staatsoper Unter den Linden i en la Scala, al capdavant de l'orquestra de la qual va dirigir Aida en Tel Aviv i a Tòquio, així com concerts simfònics a Verona i en La Fenice, amb unànime èxit de públic i crítica. Ha sigut aclamat en la Staatsoper de Berlín (Tosc""i Carmen) i en la inauguració de la temporada 2010-2011 de la Semperoper de Dresden (Daphne) . El mestre Seiji Ozawa li va invitar personalment a dirigir Salome en el Saito Kinen Festival de Matsumoto. Recents compromisos inclouen Tosca, Aida i Werther en la Scala; Tosca a Palerm i concerts en el Maggio Musica-li Fiorentino i La Fenice. També ha dirigit a les orquestres de París i Filharmònica de la Scala. Entre els seus projectes destaquen Aida en la Scala, La traviata a Munic, Euryanthe a Frankfurt, concerts amb les orquestres filharmòniques d'Israel i la Scala, RAI de Torí, Santa Cecília, Gewandhaus de Leipzig i la Deutsches Symphonie-Orchester de Berlín. A més, inaugurarà les dos pròximes edicions del Wiener Festwochen amb La traviata (2012) i Il trovatore (2013) , completant la trilogia verdiana iniciada amb Rigoletto en 2011. En el Palau de les Arts ha dirigit Aida, Ievgueni Oneguin i l'elisir d'amore, i diversos concerts simfònics."

La història del Camp de Mestalla

El 20 de maig de 1923 es va inaugurar el camp de Mestalla amb un partit amistós que va enfrontar el València amb el Llevant.

L’herba de Mestalla ha sigut el testimoni d’excepció de tots els esdeveniments històrics del club, des dels seus inicis, quan el club encara no militava a Primera Divisió, fins els nostres dies. En aquells temps, este recinte tenia capacitat per a 17.000 espectadors i en eixa època el club començava a fer gala del seu potencial, participant en campionats regionals, cosa que va instar els dirigents a dur a terme les primeres reformes a Mestalla el 1927. La seua capacitat es va ampliar a 25.000 espectadors abans de convertir-se en un dels camps més desballestats per la Guerra Civil.

Durant la dècada dels cinquanta, el camp del València va experimentar el canvi més profund de la seua història. Aquell projecte va donar com a resultat un estadi amb capacitat per albergar 45.000 espectadors. Tot els somni es va desfer amb la ruià que va inundar la ciutat el mes d’octubre de 1957, després del desbordament del riu Túria.  

Durant els anys seixanta, l’estadi va mantindre el seu aspecte, però el paisatge urbà que l’envoltava patia continues transformacions. A més, el coliseu valencianista es va convertir, a partir d’eixa data, en l’escenari de grans gestes europees.

El 1972 es va inaugurar, a la part posterior de la graderia numerada, la seu social del club, unes oficines de tall avantguardista on destacava la sala de trofeus, presidida per la bandera fundacional del club. A l’estiu de 1973 hi va haver una altra novetat: la graderia gol significava l’eliminació de catorze files de general de peu que donaven pas a una major comoditat i a una adequació als nous temps que s’acostaven.

Mestalla, que havia albergat el 1925 el primer partit de la selecció espanyola a València, fou elegit com l’e scenari perfecte per al debut de la selecció espanyola en el Mundial de 1982.L’històric camp de Mestalla ha terminat la seua actualització i amb les reformes a tot el camp, tindrà seients per a uns 55.000 aficionats i que, abans que res, continuarà sent la casa de tots els valencianiste.

-Moros i Cristians

Música,color i escenificació són uns quants dels elements que caracteritzen els festes populars de la nostra comarca.Les nombroses festes amb que compta la Comunitat Valenciana durant tot l'any, al llarg i ample del territori, es celebrin al voltant de 600 festes populars, la majoria de elles amb  llarguíssima tradició a la Comunitat Valenciana, com els moros i cristians
La tradició té a veure molt amb aquestes celebracions, el País Valencià a sabut manterner l'herència del passat i fer que els joves d'avui s'integrin en l'afecte per la historia.La immensa majoria d'aquestes activitats van acompanyades del acompanyat sonar de les bandes de música, una activitat que la nostra comunitat que té un gran arraigo.No hi acte siga lúdic, festiu, religiós o oficial que s'aprecie que no tingui l'acompanyament d'una banda perfectament dirigida.
Inici de la festa dels Moros i Cristians:

-La presència dels àrabs en el regne de València ha marcat, de manera indeleble la història de la Comunitat Valenciana.Les diversos segles de domini musulmà i la posterior convivència fins a l'any 1609 (data en què van ser expulsats els moriscos, fet que va provocar una greu crisi en l'economia valenciana, sobretot la rural) ha fet que quedin moltes reminiscències d'aquest passat comú, d'aquesta llarga relació d'amor i odi que ha caracteritzat la convivència entre "moros i cristians". i d'aquesta època queda, com a record costum, la batalla de moros i cristians, que s'ha convertit en una magna festa i en un gran espectacle, en el qual convergeixen diversos i molt atractius factores.Prevalece el gust per la farsa, les disfresses i vestimentes especials, la música i la pólvora, un dels elements fixos (i perillós, pel que és recomanable deixar-ho en mans d'experts) de les festes de la Comunitat Valenciana.

La lluita entre els seguidors de la creu i els de la mitja lluna es representa en desfilades de participació multitudinària, amb luxosos vestits, incessants marxes de timbals i gralles i el perenne malbaratament de la pólvora.A llarg del añoson moltíssimes les viles i ciutats de València, Castelló i Alacant que celebren la seva particular batalla entre moros i cristians, encara que, la més famosa i popular és la de la localitat alacantina de Alcoi.Declarada d'interès turístic nacional, La batalla de moros i cristians d'Alcoi es perllonga per espai de tres dies.Las festes s'inicien amb el toc de l'alba i el rés de l'Ave Maria, a càrrec del sergent cristià, mentre s'hissa l'ensenyament de la creu.A el llarg dels tres dies, moros i cristians entren a la ciutat, es produeixen espectaculars i coloristes desfilades pels carrers d'Alcoi, hi ha enfretaments, parlaments, guerrilles i batalles més important paper que adquireixen les bandes de música les festes finalitzen amb l'aparició de Sant Jordi sobre els merlets del castell, que certifica el definitiu triomf de la creu sobre la Lluna.
També podem trobar aquesta festa en diverses poblacions com :Ontinyent, Moixent.

ANDREA ÚBEDA TORTOSA.