La Mare de Déu del Pilar.

La Mare de Déu del Pilar, la Mare de Déu del Pilar, és una advocació mariana catòlica. El 27 de maig de 1642 el municipi de Saragossa proclama patrona de la ciutat a la Mare de Déu del Pilar, patronatge que en les Corts aragoneses de 1678 s'estén a tot el Regne d'Aragón1 . Acumula diversos patronatges sobre el Cos de la Guàrdia Civil (1913) , Cos de Correus (1916) , Cos de Secretaris, Interventors i Depositaris d'Administració Local (1928) , Societat Mariológica (1940) i Consell Superior de Missions (1948) 2 . També és patrona de la Hispanitat (no d'Espanya, encara que eixe dia se celebre la Festa Nacional) . És venerada en la Catedral-Basílica de Saragossa (Espanya) a la que dóna nom. Actualment l'únic vestigi conservat del temple romànic del Pilar és el timpà de l'església, que ha sigut col·locat en la fatxada sud de la basílica barroca. En esta època la verge del pilar se celebra el mateix dia que la festa nacional de la hispanitat, per això és un dia festiu.

Festa  Nacional d'Espanya, és la denominació oficial que rep el dia nacional a Espanya. Es celebra el 12 d'octubre i està regulat per la Llei 18/1987, de 7 d'octubre.

La data triada, el 12 d'octubre, simbolitza l'efemèrides històrica en què Espanya, a punt de concloure un procés de construcció de l'Estat a partir de la nostra pluralitat cultural i política, i la integració dels regnes d'Espanya en una mateixa monarquia, inicia un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus.
La celebració inclou tradicionalment una desfilada militar a què assistixen el Rei junt amb la Família Reial i els representants més importants de tots els poders de l'Estat, a més de representants de les autonomies espanyoles.

Maria Ortin 4tV

La Porta de Serrans(Lucia Saez 4ºE)

LA PORTA DE SERRANS
La Porta de Serrans o Torres de Serrans (o també "portal" o "portes") era l'entrada nord a la muralla del segle XIV de la ciutat de València. Quan hi havia la murada s'anomenava porta de Serrans, però quan aquesta fou enderrocada, en quedar les torres exemptes, passà a dir-se popularment torres de Serrans.
El nom de Serrans podria provenir del fet que estiguen en el camí que porta a la comarca dels Serrans o bé del fet que la majoria dels repobladors d'aquest barri de la ciutat en temps de Jaume I provenien de la zona de Terol, que d'alguna manera també eren "serrans" per als de la plana valenciana, per tal com aquesta ciutat aragonesa es troba aigües amunt del riu Túria. Si pel barri del Salvador es van instal·lar els catalans, i el pont que el connecta amb l'altra vora del riu es diu pont dels catalans (hui de la Trinitat), era lògic que l'altre pont de més amunt fora el pont dels terolencs o serrans, per tal com aquests s'havien instal·lat en el barri contigu. Hi ha una tercera teoria que diu que pogué prendre el nom de la principal família que habitava el carrer homònim.
És un gran referent de la ciutat de València i un dels seus monuments millor conservats. De l'antiga muralla, que s'ordenà enderrocar a mitjan segle XIX (i culminà el 1865), només resta aquesta porta, la Porta de Quart amb un llenç de murada d'uns 30 metres, i alguns altres vestigis pitjor conservats, com ara els fonaments del Portal dels Jueus i els que es troben en la Sala de la Muralla de l'Institut Valencià d'Art Modern i al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat.
CONSTRUCCIÒ I ESTRUCTURA
Els jurats de València encomanaren la seua construcció al mestre Pere Balaguer, també autor del Micalet, qui per inspirar-se visità les portes de Sant Miquel de Morella (Doménec Taravall, 1358-1362) i la Porta Reial del Monestir de Poblet (Fra Guillem de Guimerà 1369), que al seu torn s'inspirava en l'estil arquitectònic genovès.
Si bé les Torres de Serrans s'assemblen a les de Morella i, sobretot, a les de Poblet són, però, molt més imponents i majestuoses. Semblen concebudes tant per a finalitat defensiva com ornamental, amb una funció pròxima a la que faria un arc de triomf. Aquestes torres foren triades per fer-hi l'entrada solemne a la ciutat per Martí l'Humà el 1402, les relíquies de Sant Agustí, Benet XIII, Joan II i Roderic de Borja entre altres.
La construcció s'inicià el 6 d'abril de 1392 sobre els terrenys de l'anterior porta, dita "de Roters", i el 7 de març de 1398 ja s'havia finalitzat. La composició interior dels murs és de maçoneria, per fer més sòlida la fortificació defensiva. Per fer l'exterior intervingué un gran nombre de picapedrers que ornaren el mur per a donar-li l'acabat sumptuós que presenta amb 2.750 carreus amb 77 marques diferents, pertanyents a 27 tallers. La pedra provenia de les pedreres de Bellaguarda (Callosa d'en Sarrià, embarcada a Benidorm), de l'Almaguer (Alginet), de Rocafort i de Godella.
El 1397, quasi acabades les obres, es plantejà la necessitat de millorar l'accés a la planta noble de les torres. Per això es projectà la monumental escala de pedra, que engrandí l'edifici i facilità el seu ús en les festes de benvinguda.
Cal dir que la finalitat ornamental i defensiva de les Torres no s'aplicà a la part interior que mira cap a la ciutat, que es deixà a gola oberta (sense cobrir), a petició dels jurats, per tal que la fortalesa no poguera ser utilitzada per les forces militars en contra de la pròpia ciutat.
El monument està constituït per dues torres poligonals, subdividides al seu torn en tres plantes, unides per un cos central que alberga la porta pròpiament dita. L'ús de la forma poligonal (com la semicircular en el cas de la Porta de Quart) es degué a l'avantatge defensiu d'aquest tipus d'arestes front als cantons en angle recte que són més vulnerables als projectils. Entre els elements més originals de les Torres de Serrans destaca l'element decoratiu profusament usat per decorar el cos central d'estil gòtic flamíger.

Lucia Saez 4ºE

San Dionís/La mocaorà

El dia 9 d' octubre es celebra a la Comunitat Valenciana San Dionís, considerat tradicionalment el patró dels enamorats pel que és costum en aquest dia regalar a la parella la mocaorà, un mocador de seda nugat, en l'interior del qual es col.loquen dolços de massapà elaborats de manera artesanal pels reposters valencians. Aquestos dolços consisteixen en els tradicionals pastissos denominats Piruleta i Tronador; que són xicotetes barres de massapà, fet amb parts iguals d'ametla i sucre farcides de rovell, junt amb xicotets massapans amb forma de qualsevols tipus de fruites i d'aliments en honor a l' horta valenciana. Es diu que les dones guarden cada mocador que la seua parella li va regalar any tras any, com una proba d'amor. Aquesta tradició apareguè  al el segle XVII i encara es fa actualment.

El talismà

L'autor d'aquest llibre es Emilio José Sales Dasí que va naixer a Càrcer de la Ribera Alta. Doctorat en Filologia Espanyola, dóna classes de Castell'a, encara que també passa moltes hores davant l'ordinador escrivint articles, fent estudis i edicions escolars de textos literaris. L'any 2008 va rebre el Premi d'Assaig de la Generalitat Valenciana amb el llibre Bajo el encanto de lo novelesco: Blasco Ibáñez, ochenta años después.
El talismà és la seua primera novel·la: el seu humil homenatge a la literatura cavalleresca.
Aquest llibre tracta d'uns misteriosos genets que arriben per sopresa a la cort de Doriandà i rapten el rei Gustav, ningú no pot imaginar el perill que amenaça el món que tothom coneixia. El príncep Gastó ix a la recerca del seu pare per alliberar-lo. Aleshores, aquest viatge es converteix per a ell i els seus cavallers en una successió de sorpreses i troballes inesperades que ressusciten el passat i revelen el secret d'un poderós talismà. L'objecte desperta la cobdícia d'uns i obligarà a d'altres personatges a sacrificar-se i lluitar. És el repte que té per davant Gastó, aquell que mai no havia desitjat ser rei.

LA TOMATINA

La Tomatina és una festa que es celebra al territori de Bunyol, l’últim dimecres del mes d’Agost. Aquesta festa comença a les 10h amb el “pal sabó”, que tracta de pujar a un pal engrassat amb un pernil en la part superior. Mentre, un grup canta i balla dutxant-se amb manegues.

 Una vegada algú es capaç de soltar el pernil del pal, es dóna la senyal d’inici. Després els camions llancen tomaques a la gent, qui els arrepleguen i els xafen abans de llançar-los. El millor és portar ulleres protectores i guants. Passada 1h acaba amb el dispar d’una carcassa enunciant el final.  Tots els carrers es taquen de roig i els veïns els han de netejar amb ajuda de camions.

Aquesta tradició va començar a l’Agost de 1944 quan a uns joves, molestos, per què no els havien deixat participar en una desfilada de cabuts, van començar a llançar tomaques a la gent que estava participant en la desfilada. A l’any següent es va tornar a fer fins que per fi  a 1959 es va fer oficial.

La riuà de València

La Gran Riuà de València o col·loquialment, La Gran Riuà, va ser l'última inundació del Túria a la ciutat de València i va ocórrer el 14 d'octubre de 1957 quan el riu es va desbordar com a conseqüència de les fortes plutges.

Van ser dues crescudes, la primera de matinada i la segona, més violenta encara, a les dues del migdia. La primera onada de crescuda va ser estimada en 2.700 m3/s i una velocitat de 3,25 m/s (va superar els 2.300 m3/s del 28 de setembre de 1949). La segona onada es va calcular en 3.700 m3/s de cabal màxim instantani i una velocitat de 4,16 m/s
La causa d'aquesta gran riuada van ser les pluges torrencials que van caure els dies 13 i 14 d'octubre a la conca mitjana i baixa del riu Túria. En la població de Begís es van arreplegar 361 mm i en quasi tota la superfície de l'Horta de València, el Camp de Túria i els Serrans es van superar els 100 mm.
La riuada arribà a altures de més de tres metres en punts del centre de València i molts edificis (fins i tot alguns històrics) van ser afectats greument. També es va saldar amb moltes pèrdues humanes. En moltes finques antigues de la ciutat de València encara hi ha molts cartells i marques amb frases "Fins ací aplegà la riuà".
Com a conseqüència d'això es van plantejar tres solucions: desviar el riu pel nord o el sud de la ciutat o ampliar la capacitat del llit tradicional. Finalment es va optar pel "Pla Sud" i es va ampliar la seua capacitat a 5.000 m3/s en una gran obra que es coneix amb el nom de "nou llit del Túria". Aquesta obra va ser sufragada pels valencians a base d'imposts especials, per exemple, els segells durant uns anys eren més cars a València que a la resta de l'Estat Espanyol. El nou llit s'inaugurà el 19 de gener de 1972.
Al vell llit del Túria, es va fer un jardí als anys 80 (Jardí del Túria), i als últims anys s'ha construït la Ciutat de les Arts i les Ciències, a més de nous ponts que creuen el llit. http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=27PYnNEkk3E

Vicent Blasco Ibáñez

Va nàixer a València el 29 de gener de 1867. Va cursar els estudis de Dret a la Universitat de València i es va llicenciar el 1888, tot i que pràcticament no va exercir aquesta carrera. Va dividir la seua vida entre la política, la literatura i l'amor a les dones, de qui era un admirador profund, tant de la bellesa física com de les seues característiques psicològiques. Es definia com un home d'acció, abans que com un literat. Escrivia amb rapidesa. Entusiasta de Miguel de Cervantes entorn de la història i la literatura castellana.

Va voler que la seua vida fóra la seua millor novel·la, i, per descomptat, ho va aconseguir. Militant del partit republicà des de la seua joventut, va fundar el diari El Pueblo a València, va ser en diverses ocasions diputat a les Corts Espanyoles i es va batre en duel reiterades vegades. En un d'aquests desafiaments va estar a punt de perdre la vida. La bala li va donar a la sivella del cinturó, gràcies a la qual cosa es va salvar. Va tenir amors tempestuosos, i cap a 1909 va viatjar a la Argentina on, a més de crear dues ciutats, Nova València i Cervantes, va impartir conferències entorn de la història i la literatura castellana. Anys després, cansat de la seua vida de colonitzador en què va recollir alguns fracassos que no li són atribuïbles, Vicent Blasco Ibañez, un dels novel·listes més brillants d'aquell canvi de segle, va anar a París, coincidint amb l'arribada al poder de Cánovas del Castillo i l'inici de la Primera Guerra Mundial. Va conservar una vil·la a la platja de la Malva-rosa, a pesar dels seus viatges pel món, on debatia amb els intel·lectuals i amics de la seua època. Aquesta vil·la, actualment restaurada, és la Casa Museu Blasco Ibáñez.

Vicent Blasco Ibáñez era fill d'aragonesos i, encara que parlava valencià, va escriure la seua obra quasi exclusivament en castellà, llevat d'algun relat curt en valencià publicat a l'almanac de Lo Rat Penat gràcies al seu amic Constantí Llombart. En les seues primeres obres de caire més popular els diàlegs dels personatges els escrivia en valencià sense traducció, o bé per considerar-ho més genuí o bé per considerar-ho un tret particular que podia ser ben entès pels castellanoparlants.