joan margarit

AMPARO MARTINEZ RODRIGUEZ:

Horaris Nocturns

Estic dormint amb tu y sento passar els trens

Em travessen el front els llums de finestrelles

estripant el vellut blau fosc d'aquesta nit.

L'estona de silenci em deixa un llum vermell,

la nota a un pentagrama de cables i de vies

obscures i lluents. Estic dormint amb tu

i els sento com s'allunyen amb el soroll més trist.

Potser m'he equivocat no pujant en un d'ells.

Potser l'últim encert és -abraçat a tu -

deixar que tots els trens se'n vagin en la nit.

JOAN MARGARIT

Margarit, nascut a Sanaüja, a la Sagarra, l' once de maig 1938. És un poeta gens habitual, per la seua poesia nascuda del silenci. La seua poesia prové del pes de la vida i del pas de la vida per les ánimes de les persones, és una poesia sorgida de la necessitat d'expicar-se.

Joan Margarit va més enllá de la representació de la realitat mitjançant la paraula, Margarit es refugia en les paraules per a fer-ne art.

Joan és arquitecte i professor universitari, és membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans i a rebut nombrosos premis al llarg de la seua trajectòria poetica.

La Barraca (Carmen Fernandez 4ºE)

LA BARRACA VALENCIANA 

Una barraca és una edificació rural, generalment petita, baixa i simple típica de les terres valencianes, on vivien normalment les persones que treballaven al camp o en la pesca. No obstant, este últim tipus està quasi desaparegut, existeixen només alguns exemplars en la zona de l'albufera, on s'entremescla amb la barraca d'horta pel fet que la dita zona reunix els dos tipus. S'edificava principalment al llarg de la costa valenciana, però també a la Regió de Múrcia, on servia de vivenda als llauradors, per la qual cosa se situa en les zones d'hortes de regadiu.
Per a la seua construcció s'utilitzen materials fàcilment accessibles en la zona com ara el fang, les canyes, els juncs o els canyissos. Per això les parets són construïdes amb rajoles d'atovó i la coberta es realitza amb canyís i palla.
Antigament, era la vivenda típica en totes les poblacions al voltant de València. S'utilitzava tant per a vivenda com per a magatzem. En l'actualitat encara es conserven algunes, sobretot en la zona de l'Albufera, on podrem trobar-nos tant amb barraques, podem dir, 'modernes' (construïdes amb materials diferents dels tradicionals) com antigues. Moltes d'estes últimes estan en mal estat, degut en alguns casos a la deixadesa dels propietaris i a la falta d'interés per a la seua conservació per part dels organismes oficials
Les barraques, bàsicament, són construccions xicotetes, amb teulada de palla a dos aigües i en les que vivia tota la família en dos dormitoris. Entre ells hi ha un espai dedicat a la cuina (només a l'hivern, a l'estiu es guisava fora), Al pis superior s'accedix per mitjà d'una escala de mà, continuem amb una xicoteta taula i unes cadires acabaven els escassos efectes de la 'barraca' també es composava per una porta principal i darrere una altra que donaria al corral, a banda de les finestres que es pogueren fer, acabaria la planta baixa en la barraca
Tenia un aspecte com aquest:

Aquest tipus de construccions junt amb la Paella són uns dels símbols que han identificat a València en molts llocs d'Espanya i del món.

Carmen Fernandez Perez 4º E

El monasterio de San Miguel de los Reyes.

El monasterio de San Miguel de los Reyes.

 El monestir de Sant Miquel dels Reis se situa en la ciutat de València (Espanya) , en el barri dels Orriols. Va ser fundat en el segle XVI pel duc de Calàbria sobre un antic monestir de l'Orde del Cister. És una importantíssima obra del renaixement valencià que segons alguns autors pot ser considerat com a precedent del monestir l'Escorial, sent com este, monestir jerónimo, focus cultural i església commemorativa de la memòria de la seua fundador.Se tracta d'un conjunt arquitectònic alçat segons les noves directrius del Renaixement i en el mateix van participar importants arquitectes, mestres d'obra i artistes del seu tiempo.Actualmente és una important Biblioteca.
           La fundació del monestir va ser deguda a la intenció de senyora Germànica de Foix, esposa del senyor Fernando d'Aragó, duc de Calàbria, de ser soterrada, junt amb el seu marit, en un monestir jerónimo. El pare José de Sigüenza narra que amb este propòsit van triar els Ducs un lloc en les proximitats de València, en el camí real de Murviedro, en el que existia un monestir de l'Orde del Cister que es trobava en decadència espiritual i material. D'este primitiu monestir només es conserven restes arqueològiques. La construcció del monestir es va prolongar durant el segle XVII, iniciant-se l'església del monestir a partir de 1601. En el segle XVIII es van fer obres en la cripta, en alguns altars i es va promoure l'edificació del claustre del costat del nord de l'església. El claustre nord no es va arribar a concloure, a pesar dels intents del monjo Fra Francisco de Santa Bárbara, qui segons Llaguno «trazó i va dirigir el nou claustre d'este monestir, els plans, del qual talls i alçat.Entre 1997 i 2000 van ser realitzades les obres de rehabilitació del conjunt per al seu destí de seu de la Biblioteca Valenciana, integrant la representació arquitectònica de les seues tres etapes més importants: les restes arqueològiques de l'originari convent cistercenc, la configuració predominant del convent jerónimo i la complementació tipològica efectuada en la seua adaptació penal. Van comprendre així mateix delicades actuacions de restauració arquitectònica -restitució constructiva, espacial i morfològica-centrades, particularment, en els cossos i elements d'edificació de l'antic convent jerónimo que havien patit major alteració: el claustre sud, les seues dependències circumdants, les torres originàries i els pavellons que tanquen el front oriental del monument.


Pablo Muñoz Calasanz 4º E

Linkin Park.

Linkin Park és una banda nord-americana de rock procedent d'Agoura Hills, Califòrnia, formada en 1996 del gènere rock alternatiu fundada originàriament per tres companys d'escola, l'agrupació s'inici al voltant de 1996 a Los Angeles una mescla de nu metall, hardcore i hip hop. El grup és conegut pel seu estil musical característic que mescla rock, rap i sons electrònics, el grup va estar inicialment integrat per Mike Shinoda, Dave Farrell, Joe Hahn, Brad Delson, Arrop Bourdon i Mark Wakefield, este últim com a veu principal. La banda va iniciar en eixe mateix any els seus primers treballs musicals de manera independent i posterior a açò van gravar el seu primer material cridat "Xero"; no obstant això no van tindre gran èxit en la busca del segell discogràfic. Després de la renúncia de Mark Wakefield, Chester Bennington es va incorporar a la banda com a vocalista; el grup va realitzar la seua primera presentació en un club Dels Ángeles i Jeff Blue, en aquell temps vicepresident de Warner Bros. Rècords, va recolzar a la banda i després d'haver-se enfrontat a repetits rebutjos, van aconseguir firmar amb el segell en 1999. El nom del grup és un joc de paraules fent referència al Lincoln Park en Santa Mònica. En 2000 el grup va llançar el seu àlbum debut titulat Hybrid Theory; en 2003, la banda va llançar el seu primer àlbum en directe titulat 'Live in Texas', el seu següent àlbum d'estudi, 'Meteora', va ser publicat en 2003, la banda va posposar per a un parell d'anys més avant el seu pròxim material discogràfic; en eixe lapse alguns integrants van emprendre projectes alterns, després van publicar 'Minutes to midnight' en el 2007, 'Transformers' i altres projectes en el 2009, 'A thousands sounds' en el 2010 i 'Living things' en el 2012. L'èxit comercial de Linkin Park va arribar posterior al llançament de 'Hybrid Theory' publicat el 24 d'octubre de 2000, el grup va guanyar reconeixement internacional al fer-se creditor als premis més importants de la indústria musical, havent guanyat el seu primer premi Grammy per Millor interpretació hard rock gràcies al senzill «Crawling». Amb «Breaking the Habit» sext senzill del seu disc va guanyar en la categoria Vídeo de música favorita en els MTV Àsia Award, «Somewhere I Belong» també pertanyent a este disc es va portar un guardó en els MTV Music Award en 2003 en la categoria Millor vídeo musical de rock. El 7 de novembre de 2010, la banda es va presentar en el MTV Europe Music Awards interpretant la cançó «Waiting For The End» en la cerimònia el grup va ser nominat al premi Millor banda de rock, guanyant en la categoria Millor actuació en vivo i l'any següent va rebre el premi a Millor banda de rock.

Cinema en català: Pa Negre

Volia parlar-vos de pel·lícules en català. Es tracta d'un tipus de producció minoritari dins la nostra cultura cinematogràfica, pero tot i així no es pot negar que hi ha directors, productors, actors...; que s'han esforçat a enriquir el panorama de què disposem en aquesta llengua nostra.

He triat Pa Negre. Es tracta d'una pel·lícula molt important al camp del cinema espanyol en general i al de les pel·lícules en català en particular, ja que ha guanyat nou premis Goya de l'edició XXV de la més important Acadèmia del Cinema Espanyol, i inclosos Millor pel·lícula, Millor director per Agustí Villaronga, Millor actriu protagonista per Nora Navas i Millors actor i actriu revelació per Francesc Colomer i Marina Comas.

Pa Negre és una pel·lícula ambientada a la posguerra, que pren com a escenari la Catalunya rural d'aquella època i basa l'argument en l'assassinat de Dionís Seguí i el seu fill petit. El pare del protagonista Andreu, la família del qual pertany al bàndol republicà que va perdre la Guerra, és sospitós del crim i ha de fugir; per tant, el jove Andreu es trasllada a una masia al bosc amb alguns parents perquè sa mare no el pot mantindre. Però els esdeveniments que es desencadenen provoquen que el petit Andreu tracte de fer justícia averiguant qui fou el vertader assassí, i anirà madurant i coneixent els altres personatges de la pel·lícula.

Jo no l'he vista, però en la meva recerca m'he assabentat que tot i poder semblar 'una altra pel·lícula de la Guerra Civil Espanyola', el mateix director del film fou convençut de portar-lo a terme després d'adonar-se que es tractava més bé d'una demostració de l'horror de les guerres amb certa independència de les ideologies enfrontades.

Com a apunt, puc dir-vos que Pa Negre també guanyà la Conxa de Plata a la Millor Actriu per la protagonista femenina Nora Navas al Festival Internacional de Cinema de San Sebastià, en què s'estrenà la pel·lícula en 2012; i diversos Premis Gaudí. A més, tingué una bona acollida per part de la crítica i recaudà una suma de 2'4 milions d'euros de venta al 2010.

Vos deixe el tràiler de Pa Negre:

Coldplay. (Mansah Owusu Pérez 4ºE)

Coldplay és una banda britànica formada a Londres en 1996. El grup està integrat per Chris Martin (veu, teclat, guitarra), Jon Buckland (guitarra principal) , Guy Berryman (baix elèctric) i Will Champion (bateria, cors i altres instruments. 

Els membres de Coldplay es van conéixer en la Universitat de Londres al setembre de 1996. Primer es van ajuntar Martin i Buckland, i ja per al 8 de gener de 1998, Coldplay va completar la seua formació, a l'unir-se Will Champion. Ell sabia tocar el piano, la guitarra i el baix, i encara que no sabia tocar la bateria, va aprendre ràpidament. Per a eixe llavors, tocaven davall el nom de StarFish. Van prendre el nom Coldplay d'un amic mutu, Tim Rice-Oxley de Keane. Tim va decidir no utilitzar més aquell nom ja que era molt depriment. Al mateix temps se li va oferir a Tim ser el pianista de Coldplay, però ho va rebutjar. En 1998, mentres la banda anava a la cerca del seu somni, Chris va decidir parlar-li al seu amic Phil Harvey perquè treballara com a mànager de la banda. Este va ajudar a la banda a obtindre fons per a gravar el seu primer àlbum. Harvey va treballar amb la banda fins a la realització de l'àlbum debut Paraxutes.

L'estil musical de Coldplay ha sigut definit com a rock alternatiu, sent comparat amb el de Radiohead, U2, Travis i Oasis.91 92 El cantant i compositor del grup, Chris Martin, va descriure en una ocasió la música del grup com «rock suave».93 La música d'esta banda va ser qualificada com «meditativa», «romántica» i que «refleja els seus emociones». 
Coldplay ha rebut 43 premis de 117 nominacions. Han gando sis premis de catorze nominacions als Brit Awards, guanyant el premi a millor grup britànic tres vegades. Van aconseguir set Grammys de vint nominacions. 2009 va ser el seu any més reeixit, en el qual van guanyar tres premis Grammy, havent rebut prèviament set nominacions. Coldplay a més va rebre huit premis MTV. El vídeo de la cançó 'The Scientist' va guanyar tots els premis a què va ser nominat en l'edició dels premis MTV de 2003. A més han guanyat cinc premis Q i van rebre el premi a millor àlbum per tres dels seus quatre discos.

En l'actualitat té 5 albums d'estudi, Paraxutes, A Rush of Blood to the Head,X&Y,Viva la Vida or Death and All His Friends,y Mylo Xyloto.

Orígens del Llevant U.D.
El Llevant Unió Esportiva és un club de futbol, de la ciutat de València. El 1909, en crear-se la Federació Valenciana de Futbol, es van fundar el Gimnàstic CF i el FC Llevant. El 1915, el FC Llevant deixa de jugar partits per tornar a aparèixer el 1917. S'ha de recordar que el futbol a principis del segle XX, sempre amateur i poc conegut en aquella època, ja existia des de 1903 a València i que ja el 1907, el Cabanyal FC (antecessor del FC Llevant) jugava els seus partits en un camp davant la platja de les Arenes. D'altra banda, el Gimnàstic CF, el dia 16 de setembre de 1909, es va publicar l'anunci de constitució de la societat Gimnàstic que jugava en un camp cedit pel Patronat de la Joventut Obrera, al barri de Campanar. Amb motiu d'una exposició regional de 1909, es va disputar un torneig-exhibició de futbol al recinte de l'Exposició, en un camp conegut popularment com "La Gran Pista".

                                        OBRINT PAS

Obrint Pas és un grup de música en valencià procedent de València. La seua música és una barreja de rock català, ska, hardcore i reggae amb tocs de música tradicional valenciana en què destaca la incorporació de la dolçaina com element característic, gràcies a la qual han creat un estil propi que ha influenciat moltes bandes posteriors. Les seves lletres tracten temes diversos, encara que prenen protagonisme la denúncia social, la solidaritat i la defensa de la pròpia identitat cultural i lingüística.

Obrint Pas es va formar el 4 de novembre de 1993, quan un grup de tres d'amics, en Xavi Sarrià, en Jordi Pitarch i Carles Garcia, establí contacte a l'institut Benlliure de València.El primer disc arribà el 1997 amb el nom de La revolta de l'ànima (compost per cinc peces i autogestionat per la pròpia banda), dins del segell 45 Revolucions, creat pels mateixos Obrint Pas.

Discografia

• Feliu Ventura, Estels de tela (45 Revolucions Records, 2000) ^[7]
• Ki Sap, Ki Sap (45 Revolucions Records, 1999)^[7]
• Ki Sap, L'Horta Ska (45 Revolucions Records, 1998)^[7]
• Obrint Pas, La revolta de l'ànima (45 Revolucions Records, 1997)^[7]
• Sant Gatxo, Sant Gatxo (45 Revolucions Records, 1998)^[7]
• Front Semicorxera d'Alliberament Nacional/ Terra Vermelha, Veus guerrilheiras (45 Revolucions Records, 1998)^[7]
• EN CONCERT

Video:

http://www.youtube.com/watch?v=bmG_lpNOSHM

Els Sanfermins

Les festes de Sant Fermí  són una celebració en honor a Sant Fermí que té lloc anualment en la ciutat espanyola de Pamplona, capital de la Comunitat Foral de Navarra. Els festejos comencen amb el llançament de la fogonada  des del balcó de l'Ajuntament de Pamplona a les 12 del migdia del 6 de juliol i acaben a les 24h del 14 de juliol amb el Pobre de mi, una cançó de despedida. Una de les activitats més famoses dels sanfermins és el tancament, que consistix en un recorregut de 849 metres davant dels bous i que culmina en la plaça de bous. Els tancaments tenen lloc tots els dies entre el 7 i el 14 de juliol i comencen a les huit del matí, amb una duració mitjana d'entre dos i tres minuts. Els sanfermins tenen un origen que es remunta diversos segles, encara que la seua fama mundial és un fenomen recent, vinculat també a la difusió que els va donar Ernest Hemingway. Es tracta d'unes festes singulars i, sens dubte, l'esdeveniment pel qual més es coneix a Pamplona en el món. La seua fisonomia actual, cosmopolita i multitudinària, és el resultat d'una lenta evolució històrica els orígens del qual es remunten a l'Edat Mitjana. Tres celebracions independents estan en el seu origen: els actes religiosos en honor a sant Fermí, des d'abans del segle XII, les fires comercials i les corregudes de bous, documentades ambdós des del segle XIV. L'Església celebrava el 10 d'octubre la festivitat de Sant Fermí, patró de Navarra. Cansats de les inclemències climatològiques de la tardor, l'Ajuntament de Pamplona sol·licita al bisbe en 1591 traslladar la celebració al 7 de juliol, a la qual cosa el prelat va accedir. En aquella data se celebraven fires a Pamplona amb corregudes de bous. D'esta manera, es va produir la coincidència entre la celebració religiosa i el sarau firal, en el que els bous jugaven un paper essencial. Durant molt de temps s'ha cregut que la festivitat de Sant Fermí se celebrava el 24 de septiembre.2 El patró de la ciutat, Sant Saturní, es manté amb una celebració molt més modesta en el 29 de novembre. Per a molts dels visitants, este fet causa la confusió de pensar que és Sant Fermí el patró de la ciutat. Una altra creença equivocada és pensar que Sant Fermí és patró de Pamplona, quan ho és de tota Navarra. Honor que, desde... compartix amb San Francisco de Javier. El patró de Pamplona és Sant Saturní o Sant Cernin, bisbe de Tolosa i màrtir. L'escriptor nord-americà Ernest Hemingway va ser un de què van contribuir a propagar-los per mitjà del seu llibre Festa. Estan considerats com una de les millors celebracions del món. La població de Pamplona durant esta setmana de festes passa de 190.000 habitants a més de 1.000.000 de persones.

Musica valenciana

Ací a valència van nàixer diversos grups musicals amb la intenció de combinar l'estil musical valencià amb musica actual. Com per exemple; 

La Gossa Sorda. 
La gossa sorda és un grup valència que critica sobre tot el nostre govern amb lletres molt directes que ataquen les bases del sistema. El seu estil sol ser rock, punk reggae, o ska  Ademes, utilitzen instruments tipics valencians com la dolçaina. 


Una de les seues cançons mes conegudes és
Senyor pirotecnic.

http://www.youtube.com/watch?v=24T8yUreWbI

Camals Mullats 

http://www.youtube.com/watch?v=z7C6NsbQPe0&feature=fvwrel

O Cavallers 

http://www.youtube.com/watch?v=ws6zmXMPuCQ


Entre altres...

Altre grup valencia que existix es Orxata Sound System. 
Que tenen l’objectiu de fusionar la música electrònica de ball amb el cant tradicional valencià. El seu estil de musica es de bases electro, techno i drum&bass fins a ragga, dubstep o hip hop.

ací vos deixe uns enllaços per a poder escoltar alguna de les seues cançons


http://www.youtube.com/watch?v=H4z5n-vI98A&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=O42-A5Co3zw&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=I6m3fUgsk2E&feature=relmfu

Hi ha mes grups, com per exemple
Aspencat revolucionari

http://www.youtube.com/watch?v=8CPt-GRtj00


 Obrint Pas, encara  aquestos grups valencians no són molt coneguts les seues cançons son molt bones. Només cal buscar, experimentar i provar nous estils.

el Micalet

El Micalet, o Miquelet, és el nom que rep popularment el campanar de la Catedral de València, i és un dels principals símbols de la ciutat de València.
Una placa col·locada a la base de la torre ens parla dels seus orígens: "Aquest campanar fonch comensat en l'any de la Nativitat de Nostre Senyor Déu Jesuchrist MCCCLXXXI, reynant en Aragó lo molt alt senyor rey en Pere. Estant de bisbe en València lo molt alt en Jaume, fill del alt infant en Pere e cosin germà del dit rey" . Inicià l'obra el mestre picapedrer Andreu Julià, fins que en 1396 un terratrèmol va interrompre les obres, encara al primer cos de la torre. Al 1402 dirigeix l'obra Josep Franch, mestre d'obres de la Seu, i al 1414 s'encarrega Pere Balaguer, constructor també de les Torres de Serrans a la mateixa ciutat. En 1425 es dóna per acabada la construcció, tot i faltar el remat final, que mai no arribaria a construir-se: una agulla projecte d'Antoni Dalmau. Al seu lloc es faria una estructura de fusta que subjectava la campana de les hores, substituïda entre 1660 i 1736 per una espadanya de pedra, què és la que es pot veure avui. Tenia una elegant cresteria calada que li servia de corona, que va ser arrasada al segle XVIII, que fou substituïda primer per una barana de fusta i en el segle XIX per una barana metàl·lica, fins a la restauració de 1983, realitzada sense respecte als testimonis arqueològics conservats fins aquell moment en la mateixa terrassa i que ara estan exposats a la Casa del Campaner.Les campanes del Micalet van ordenar la vida civil i religiosa de la ciutat de València des del segle XV fins a vora el segle XX, però històricament la torre ha servit per a més coses que com a simple campanar. La segona planta era el lloc on s'acollia els refugiats de la Seu, i des d'ella es feien les fumades, que amb les nombroses torres que hi havia al llarg de la costa valenciana s'avisava del perill de pirates i turcs. Al segle XIX avisava de l'entrada i sortida de naus del port de València.La popular torre del Micalet és accessible tots els dies de l'any amb l'adquisició d'una entrada.

El Micalet des de la Plaça de la Reina

Una visita al món submarí

 L'Oceanogràfic

   L'Oceanogràfic de la Ciutat de les Arts i les Ciències és el major aquari d'Europa, i en ell es representen els principals ecosistemes marins del planeta. Cada edifici s'identifica amb els següents ambients aquàtics: Mediterrani, Aiguamolls, Mars Temperats i Tropicals, Oceans, Antàrtic, Àrtic, Illes i Mar Roig, a més del Definari, amb 24 milions de litres d'aigua i una profunditat de 10,5 metres. El Restaurant Submarí i l'Edifici d'Accés que dóna la benvinguda als visitants, destaquen per les espectaculars cobertes dissenyades per Félix Candela.

   Durant la visita, i al llarg del recorregut per les diferents instal·lacions, podrem conéixer de prop el comportament i la forma de vida dels més de 45.000 exemplars de 500 espècies diferents que alberga: dofins, belugues, morses, lleons marins, foques, pingüins, tortugues, taurons, peixos serra, meduses, estreles, eriçons, crustacis de qualsevol tipus…, a més de les aus típiques de zones humides, com les que viuen en l'Albufera de València i en els manglars tropicals.

   Des de la seua apertura en 2003, 12 milions de persones han visitat estes instal·lacions en què, a més, es realitzen al llarg de l'any nombroses activitats divulgatives, cicles de conferències, exposicions de temàtiques diverses, congressos i cursos, sense oblidar els projectes d'investigació i els tallers bioeducatius que des del principi es van posar en marxa en col·laboració amb universitats i entitats científiques nacionals i internacionals.

 

   La seua arquitectura avantguardista, la distribució dels diferents edificis, l'absència de barreres visuals, la seua vocació educativa, les grans mides dels aquaris i els equipaments especials com les voltes o els túnels submarins –el més llarg dels quals té setanta metres de longitud- permeten al visitant viure una experiència única d'acostament al món marí i a la immensa biodiversitat que guarden els oceans i mars del planeta.

    L'Oceanogràfic de la Ciutat de les Arts i les Ciències es concep així com un parc natural i, al temps, un centre científic i divulgatiu. El seu objectiu és la recuperació de la fauna i la flora protegides, i la difusió entre els seus visitants d'un missatge educatiu i recreatiu, que fomenta la conservació i el respecte pel medi ambient, alhora que desenvolupa programes específics d'investigació sobre les ciències del mar i els seus habitants.

EL DIRECTOR DE LA ÒPERA DE VALENCIA- PALAU DE LES ARTS

 EL DIRECTOR

Omer Meir Wellber és un dels jóvens directors d'orquestra amb millor projecció. Nascut a Israel en 1981, és director resident de l'Òpera de Tel Aviv i de la Sinfonietta Raanana, a més de director musical de l'Orquestra de la Comunitat Valenciana. Va començar la seua formació als cinc anys. Toca acordió i piano. Compositor i director d'orquestra, la Sinfonietta d'Israel ha estrenat diverses obres seues. Ha actuat amb la Sinfonietta d'Israel, Orquestra de Cambra d'Israel i les simfòniques de Jerusalem, Haifa i Israel. En l'Òpera de Tel Aviv ha dirigit títols com La traviata, Turandot, Madama Butterfly, La Gioconda, l'elisir d'amore, Il trovatore o Così fan tutte. Ha treballat amb Daniel Barenboim en la Staatsoper Unter den Linden i en la Scala, al capdavant de l'orquestra de la qual va dirigir Aida en Tel Aviv i a Tòquio, així com concerts simfònics a Verona i en La Fenice, amb unànime èxit de públic i crítica. Ha sigut aclamat en la Staatsoper de Berlín (Tosc""i Carmen) i en la inauguració de la temporada 2010-2011 de la Semperoper de Dresden (Daphne) . El mestre Seiji Ozawa li va invitar personalment a dirigir Salome en el Saito Kinen Festival de Matsumoto. Recents compromisos inclouen Tosca, Aida i Werther en la Scala; Tosca a Palerm i concerts en el Maggio Musica-li Fiorentino i La Fenice. També ha dirigit a les orquestres de París i Filharmònica de la Scala. Entre els seus projectes destaquen Aida en la Scala, La traviata a Munic, Euryanthe a Frankfurt, concerts amb les orquestres filharmòniques d'Israel i la Scala, RAI de Torí, Santa Cecília, Gewandhaus de Leipzig i la Deutsches Symphonie-Orchester de Berlín. A més, inaugurarà les dos pròximes edicions del Wiener Festwochen amb La traviata (2012) i Il trovatore (2013) , completant la trilogia verdiana iniciada amb Rigoletto en 2011. En el Palau de les Arts ha dirigit Aida, Ievgueni Oneguin i l'elisir d'amore, i diversos concerts simfònics."

La història del Camp de Mestalla

El 20 de maig de 1923 es va inaugurar el camp de Mestalla amb un partit amistós que va enfrontar el València amb el Llevant.

L’herba de Mestalla ha sigut el testimoni d’excepció de tots els esdeveniments històrics del club, des dels seus inicis, quan el club encara no militava a Primera Divisió, fins els nostres dies. En aquells temps, este recinte tenia capacitat per a 17.000 espectadors i en eixa època el club començava a fer gala del seu potencial, participant en campionats regionals, cosa que va instar els dirigents a dur a terme les primeres reformes a Mestalla el 1927. La seua capacitat es va ampliar a 25.000 espectadors abans de convertir-se en un dels camps més desballestats per la Guerra Civil.

Durant la dècada dels cinquanta, el camp del València va experimentar el canvi més profund de la seua història. Aquell projecte va donar com a resultat un estadi amb capacitat per albergar 45.000 espectadors. Tot els somni es va desfer amb la ruià que va inundar la ciutat el mes d’octubre de 1957, després del desbordament del riu Túria.  

Durant els anys seixanta, l’estadi va mantindre el seu aspecte, però el paisatge urbà que l’envoltava patia continues transformacions. A més, el coliseu valencianista es va convertir, a partir d’eixa data, en l’escenari de grans gestes europees.

El 1972 es va inaugurar, a la part posterior de la graderia numerada, la seu social del club, unes oficines de tall avantguardista on destacava la sala de trofeus, presidida per la bandera fundacional del club. A l’estiu de 1973 hi va haver una altra novetat: la graderia gol significava l’eliminació de catorze files de general de peu que donaven pas a una major comoditat i a una adequació als nous temps que s’acostaven.

Mestalla, que havia albergat el 1925 el primer partit de la selecció espanyola a València, fou elegit com l’e scenari perfecte per al debut de la selecció espanyola en el Mundial de 1982.L’històric camp de Mestalla ha terminat la seua actualització i amb les reformes a tot el camp, tindrà seients per a uns 55.000 aficionats i que, abans que res, continuarà sent la casa de tots els valencianiste.

-Moros i Cristians

Música,color i escenificació són uns quants dels elements que caracteritzen els festes populars de la nostra comarca.Les nombroses festes amb que compta la Comunitat Valenciana durant tot l'any, al llarg i ample del territori, es celebrin al voltant de 600 festes populars, la majoria de elles amb  llarguíssima tradició a la Comunitat Valenciana, com els moros i cristians
La tradició té a veure molt amb aquestes celebracions, el País Valencià a sabut manterner l'herència del passat i fer que els joves d'avui s'integrin en l'afecte per la historia.La immensa majoria d'aquestes activitats van acompanyades del acompanyat sonar de les bandes de música, una activitat que la nostra comunitat que té un gran arraigo.No hi acte siga lúdic, festiu, religiós o oficial que s'aprecie que no tingui l'acompanyament d'una banda perfectament dirigida.
Inici de la festa dels Moros i Cristians:

-La presència dels àrabs en el regne de València ha marcat, de manera indeleble la història de la Comunitat Valenciana.Les diversos segles de domini musulmà i la posterior convivència fins a l'any 1609 (data en què van ser expulsats els moriscos, fet que va provocar una greu crisi en l'economia valenciana, sobretot la rural) ha fet que quedin moltes reminiscències d'aquest passat comú, d'aquesta llarga relació d'amor i odi que ha caracteritzat la convivència entre "moros i cristians". i d'aquesta època queda, com a record costum, la batalla de moros i cristians, que s'ha convertit en una magna festa i en un gran espectacle, en el qual convergeixen diversos i molt atractius factores.Prevalece el gust per la farsa, les disfresses i vestimentes especials, la música i la pólvora, un dels elements fixos (i perillós, pel que és recomanable deixar-ho en mans d'experts) de les festes de la Comunitat Valenciana.

La lluita entre els seguidors de la creu i els de la mitja lluna es representa en desfilades de participació multitudinària, amb luxosos vestits, incessants marxes de timbals i gralles i el perenne malbaratament de la pólvora.A llarg del añoson moltíssimes les viles i ciutats de València, Castelló i Alacant que celebren la seva particular batalla entre moros i cristians, encara que, la més famosa i popular és la de la localitat alacantina de Alcoi.Declarada d'interès turístic nacional, La batalla de moros i cristians d'Alcoi es perllonga per espai de tres dies.Las festes s'inicien amb el toc de l'alba i el rés de l'Ave Maria, a càrrec del sergent cristià, mentre s'hissa l'ensenyament de la creu.A el llarg dels tres dies, moros i cristians entren a la ciutat, es produeixen espectaculars i coloristes desfilades pels carrers d'Alcoi, hi ha enfretaments, parlaments, guerrilles i batalles més important paper que adquireixen les bandes de música les festes finalitzen amb l'aparició de Sant Jordi sobre els merlets del castell, que certifica el definitiu triomf de la creu sobre la Lluna.
També podem trobar aquesta festa en diverses poblacions com :Ontinyent, Moixent.

ANDREA ÚBEDA TORTOSA.

L'Albufera

L'Albufera és un Parc Natural de València des del 23 de juliol de 1986. El parc natural comprèn el sistema format per l'albufera pròpiament, el seu entorn humit, i el cordó litoral (Devesa del Saler) adjacent a ambdós. És la zona humida més important del País Valencià.

El parc es va originar pel replenament d'una antiga badia per l'aportació de sediments dels rius Xúquer i Túria. Existeixen tres ambients diferenciats:

*La restinga: és la barra sorrenca que separa el llac del mar, que és l'ambient més complex del conjunt, amb quatre ambients diferenciats.
-La platja
-El cordó de dunes davanteres
-El sistema dunar intern
-Les mallades: saladars deprimits que s'inunden periòdicament i que constitueix un dels pocs reductes existents de bosc litoral del Mediterrani occidental

*La marjal: són terres que anteriorment formaven part del llac però que ara estan dedicades al cultiu de l'arròs.

*El llac: extensió d'aigua dolça degut al fet que s'alimenta de les aportacions de les sèquies i de diversos ullals existents en el propi llac. És el llac més gran de l'Estat Espanyol. La profunditat mitjana és de 80 cm, amb màximes de 2 m, i el seu diàmetre és de 5 km.

El parc presenta un clima mediterrani, suau i agradable. En quant a la flora, tot i que en el llac no hi ha molta vegetació, a la franja sorrenca costanera destaca la presència d'espècies pioneres pròpies de dunes mòbils com la grama de duna o la campaneta de mar i de dunes fixes com l'aladern o el llentiscle.


D'altra banda, en la fauna aquest parc és conegut per l'extraordinària riquesa avícola que posseeix destacant l'ànec xibec amb fins a 10.000 exemplars, l'ànec cullerot o el bragat amb fins a 20.000 exemplars.

Com a paisatge cultural, el Parc de l'Albufera és conegut internacionalment tant pel conreu de l'arròs com per les novel·les costumistes de Vicente Blasco Ibáñez, i en especial per Cañas y barro (Canyes i fang).








Carla Carrals Collado 4ºV