La riuà de València

La Gran Riuà de València o col·loquialment, La Gran Riuà, va ser l'última inundació del Túria a la ciutat de València i va ocórrer el 14 d'octubre de 1957 quan el riu es va desbordar com a conseqüència de les fortes plutges.

Van ser dues crescudes, la primera de matinada i la segona, més violenta encara, a les dues del migdia. La primera onada de crescuda va ser estimada en 2.700 m3/s i una velocitat de 3,25 m/s (va superar els 2.300 m3/s del 28 de setembre de 1949). La segona onada es va calcular en 3.700 m3/s de cabal màxim instantani i una velocitat de 4,16 m/s
La causa d'aquesta gran riuada van ser les pluges torrencials que van caure els dies 13 i 14 d'octubre a la conca mitjana i baixa del riu Túria. En la població de Begís es van arreplegar 361 mm i en quasi tota la superfície de l'Horta de València, el Camp de Túria i els Serrans es van superar els 100 mm.
La riuada arribà a altures de més de tres metres en punts del centre de València i molts edificis (fins i tot alguns històrics) van ser afectats greument. També es va saldar amb moltes pèrdues humanes. En moltes finques antigues de la ciutat de València encara hi ha molts cartells i marques amb frases "Fins ací aplegà la riuà".
Com a conseqüència d'això es van plantejar tres solucions: desviar el riu pel nord o el sud de la ciutat o ampliar la capacitat del llit tradicional. Finalment es va optar pel "Pla Sud" i es va ampliar la seua capacitat a 5.000 m3/s en una gran obra que es coneix amb el nom de "nou llit del Túria". Aquesta obra va ser sufragada pels valencians a base d'imposts especials, per exemple, els segells durant uns anys eren més cars a València que a la resta de l'Estat Espanyol. El nou llit s'inaugurà el 19 de gener de 1972.
Al vell llit del Túria, es va fer un jardí als anys 80 (Jardí del Túria), i als últims anys s'ha construït la Ciutat de les Arts i les Ciències, a més de nous ponts que creuen el llit. http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=27PYnNEkk3E

Vicent Blasco Ibáñez

Va nàixer a València el 29 de gener de 1867. Va cursar els estudis de Dret a la Universitat de València i es va llicenciar el 1888, tot i que pràcticament no va exercir aquesta carrera. Va dividir la seua vida entre la política, la literatura i l'amor a les dones, de qui era un admirador profund, tant de la bellesa física com de les seues característiques psicològiques. Es definia com un home d'acció, abans que com un literat. Escrivia amb rapidesa. Entusiasta de Miguel de Cervantes entorn de la història i la literatura castellana.

Va voler que la seua vida fóra la seua millor novel·la, i, per descomptat, ho va aconseguir. Militant del partit republicà des de la seua joventut, va fundar el diari El Pueblo a València, va ser en diverses ocasions diputat a les Corts Espanyoles i es va batre en duel reiterades vegades. En un d'aquests desafiaments va estar a punt de perdre la vida. La bala li va donar a la sivella del cinturó, gràcies a la qual cosa es va salvar. Va tenir amors tempestuosos, i cap a 1909 va viatjar a la Argentina on, a més de crear dues ciutats, Nova València i Cervantes, va impartir conferències entorn de la història i la literatura castellana. Anys després, cansat de la seua vida de colonitzador en què va recollir alguns fracassos que no li són atribuïbles, Vicent Blasco Ibañez, un dels novel·listes més brillants d'aquell canvi de segle, va anar a París, coincidint amb l'arribada al poder de Cánovas del Castillo i l'inici de la Primera Guerra Mundial. Va conservar una vil·la a la platja de la Malva-rosa, a pesar dels seus viatges pel món, on debatia amb els intel·lectuals i amics de la seua època. Aquesta vil·la, actualment restaurada, és la Casa Museu Blasco Ibáñez.

Vicent Blasco Ibáñez era fill d'aragonesos i, encara que parlava valencià, va escriure la seua obra quasi exclusivament en castellà, llevat d'algun relat curt en valencià publicat a l'almanac de Lo Rat Penat gràcies al seu amic Constantí Llombart. En les seues primeres obres de caire més popular els diàlegs dels personatges els escrivia en valencià sense traducció, o bé per considerar-ho més genuí o bé per considerar-ho un tret particular que podia ser ben entès pels castellanoparlants.

Visita per València

Què fer durant el cap de setmana? Moltes vegades no sabem que fer durant un avorrit diumenge o un dissabte, i una interessant proposta és donar una volta per la teua ciutat.

València conta amb una gran oferta cultural i d’oci, i pots passar un cap de setmana visitant-la amb un pressupost baix.

Ara recomanaré els llocs de València que jo considere més interessants. Començarem per el centre de la ciutat. El barri del Carme, en ple centre històric de la ciutat conta amb gran varietat gastronòmica i tendes de roba alternativa. A aquest barri també podem trobar una gran exposició d’art urbà, trobant pintures i graffitis de molts autors. És una zona per a perdre i passejar. Seguint el carrer Cavallers unim els dos monument històrics que encara s’alcen a la ciutat les portes d’entrada, les Torre de Quart i les Torres de Serrà. Aquestes últimes són visitables gratuïtament els caps de setmana.

També, no ens poden oblidar de el Mercat Central, amb quasi un segle d’història, la plaça de la Verge, la plaça de la Reina i el Micalet.

Anant-nos més cap a el centre urbà podem trobar dos museus com MuViM (gratuït) o el IVAM (gratuit els diumenges) on podem trobar exposicions durant tot l’any, actualment, per exemple, trobem una exposició de Paco roca, dibuixant de còmics de València.

Un altra alternativa per a aprofitar el temps durant una tarda avorrida és anar al Botànic, situat al carrer Quart, amb una entrada de baix cost, on passar una bona estona, també solen contar amb alguna exposició temporal.

 

Per últim, què hi ha més econòmic que anar-se’n a fer un picnic a al Riu? Trobem gran quantitat de jardins, amb parcs i zones d’oci per als xiquets, com per exemple el parc Gulliver, dedicat als més menuts (i no tant) o el parc de Cabecera, on podem trobar barques on passejar per el llac que hi ha.

Espere que aquestes idees, fetes per a totes les butxaques, us facin eixir de casa i conèixer un poc més la ciutat on vivim.

Nuria A. 4t V

EL POU

EL POU

El Pou es un llibre de Glòria Llobet que tracta dels estius que passaren un grup d’amics, narrat en retrospectiva. En el llibre es conta els desastrosos fets que van ocórrer i que van marcar la vida dels protagonistes per sempre.

Sinopsis:

Els dies que seguiren a la tragèdia van ser durs. Tots els joves tenien gravades al cap les imatges esgarrifoses d'aquella nit i els interrogatoris de la Guàrdia Civil, però havien promès no parlar-ne mai més. Anys després, el Carles decideix visitar per darrera vegada el mas on va ocórrer tot i també la Mei i la Sara volen veure l'indret abans de l'enderroc. Així és com van rememorant el que van suposar aquells estius junts: el despertar de l'atracció cap a l'altre sexe, els sentiments no correspostos... i la tragèdia que els va colpir i els va dur a fer un pacte de silenci que marcaria per sempre la seva existència. 

Personalment crec que el llibre està molt bé. Es un llibre que t’enganxa des de el principi amb uns personatges aconseguits. El llibre es bastant complex i s’endinsa en una trama molt interesant amb un misteri.

La catedral de València

La catedral de València està dedicada a Santa Maria per desig de Jaume I, fidel a la tradicional devoció mariana del segle XIII. Fou consagrada l'any 1238 per l'arquebisbe de Tarragona Pere d'Albalat. Es troba sobre l'antiga mesquita, que al seu torn s'havia alçat sobre l'antiga seu visigòtica.
El gòtic català o mediterrani és l'estil predominant d'aquesta catedral, tot i que també conté elements del romànic, del gòtic francés, del renaixement, del barroci neoclàssic. Al seu interior s'hi venera el Sant Calze, datat del segle I, i donat a la catedral pel rei Alfons el Magnànim el 1436.
L'estructura principal es va alçar entre els segles XIII i XV, raó per la qual és principalment d'estil gòtic. Tanmateix, la seua construcció es va prolongar durant segles per la qual cosa hi trobem una barreja d'estils artístics que van des del primerenc romànic, fins al subtil renaixement, el barroc recaragolat i el més contingut neoclàssic que és la característica més rellevant de la catedral de València i que la converteix en una joia de l'arquitectura universal.
Les excavacions en l'adjacent Centre Arqueologic de l'Almoina han tret a la llum restes de l'antiga seu visigoda, que, més tard, va esdevenir mesquita. Hi ha constància documental que fins a dècades després de la conquesta cristiana (1238) la mesquita-catedral va romandre amb les sentències alcoràniques en les parets i tot, fins que finalment el 22 de juny de 1262 el fra Andreu d'Alvalat va resoldre  i construir en el seu lloc una catedral, en correspondència amb els plànols de l'arquitecte Arnau Vidal.
Altres raons que expliquen la simplicitat i sobrietat de la catedral de València són que fou bastida amb celeritat per tal de marcar el territori cristià enfront del musulmà, i que no fou una obra sumptuària de cap monarca, sinó una construcció eminentment ciutadana sufragada per la burgesia local.
Encara que el recorregut per l'interior de la catedral és molt ric i ens porta d'uns estils a uns altres quasi sense solució de continuïtat, es tracta bàsicament d'un edifici de planta gòtica de tres naus amb creuer cobert amb cimbori, girola i absis poligonal.
La catedral, que s'anava fent a mesura que la mesquita era enderrocada, comptava ja al final del segle XIII amb la girola amb les seues huit capelles i amb la porta romànica de l'Almoina, situada en el braç est del creuer.
Entre 1300 i 1350 es va tancar el creuer pel seu costat oest amb la construcció de la porta gòtica dels Apòstols. També es van construir tres trams de les tres naus, una central i dues laterals, i es va iniciar el cimori.

          

Sara Martínez Lidón 4tV

joan margarit

AMPARO MARTINEZ RODRIGUEZ:

Horaris Nocturns

Estic dormint amb tu y sento passar els trens

Em travessen el front els llums de finestrelles

estripant el vellut blau fosc d'aquesta nit.

L'estona de silenci em deixa un llum vermell,

la nota a un pentagrama de cables i de vies

obscures i lluents. Estic dormint amb tu

i els sento com s'allunyen amb el soroll més trist.

Potser m'he equivocat no pujant en un d'ells.

Potser l'últim encert és -abraçat a tu -

deixar que tots els trens se'n vagin en la nit.

JOAN MARGARIT

Margarit, nascut a Sanaüja, a la Sagarra, l' once de maig 1938. És un poeta gens habitual, per la seua poesia nascuda del silenci. La seua poesia prové del pes de la vida i del pas de la vida per les ánimes de les persones, és una poesia sorgida de la necessitat d'expicar-se.

Joan Margarit va més enllá de la representació de la realitat mitjançant la paraula, Margarit es refugia en les paraules per a fer-ne art.

Joan és arquitecte i professor universitari, és membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans i a rebut nombrosos premis al llarg de la seua trajectòria poetica.

La Barraca (Carmen Fernandez 4ºE)

LA BARRACA VALENCIANA 

Una barraca és una edificació rural, generalment petita, baixa i simple típica de les terres valencianes, on vivien normalment les persones que treballaven al camp o en la pesca. No obstant, este últim tipus està quasi desaparegut, existeixen només alguns exemplars en la zona de l'albufera, on s'entremescla amb la barraca d'horta pel fet que la dita zona reunix els dos tipus. S'edificava principalment al llarg de la costa valenciana, però també a la Regió de Múrcia, on servia de vivenda als llauradors, per la qual cosa se situa en les zones d'hortes de regadiu.
Per a la seua construcció s'utilitzen materials fàcilment accessibles en la zona com ara el fang, les canyes, els juncs o els canyissos. Per això les parets són construïdes amb rajoles d'atovó i la coberta es realitza amb canyís i palla.
Antigament, era la vivenda típica en totes les poblacions al voltant de València. S'utilitzava tant per a vivenda com per a magatzem. En l'actualitat encara es conserven algunes, sobretot en la zona de l'Albufera, on podrem trobar-nos tant amb barraques, podem dir, 'modernes' (construïdes amb materials diferents dels tradicionals) com antigues. Moltes d'estes últimes estan en mal estat, degut en alguns casos a la deixadesa dels propietaris i a la falta d'interés per a la seua conservació per part dels organismes oficials
Les barraques, bàsicament, són construccions xicotetes, amb teulada de palla a dos aigües i en les que vivia tota la família en dos dormitoris. Entre ells hi ha un espai dedicat a la cuina (només a l'hivern, a l'estiu es guisava fora), Al pis superior s'accedix per mitjà d'una escala de mà, continuem amb una xicoteta taula i unes cadires acabaven els escassos efectes de la 'barraca' també es composava per una porta principal i darrere una altra que donaria al corral, a banda de les finestres que es pogueren fer, acabaria la planta baixa en la barraca
Tenia un aspecte com aquest:

Aquest tipus de construccions junt amb la Paella són uns dels símbols que han identificat a València en molts llocs d'Espanya i del món.

Carmen Fernandez Perez 4º E