ELS JOCS FLORALS

La festa dels Jocs Florals és la festa de la poesia, un certamen que premia composicions poètiques, les fa escoltar i les divulga.

Van naixer a Tolosa de Llenguadoc, al segle XIV, quan la llengua d'oc era, per excel·lència, la llengua de la poesia.

A causa de les bones relacions entre les terres occitanes i Catalunya, Barcelona va seguir l'exemple de Tolosa i, ja a l'Edat Mitjana, va tenir també els seus Jocs Florals, el 1393, que se celebraren fins al segle XV.

En el segle XIX, durant la Renaixença, els Jocs foren reinstaurats després de tres segles de Decadència, durant els quals no hi havia hagut cap mena de manifestació literària. Gràcies a la recuperació de la Festa es va revalorar la llengua com a vehicle de cultura.Des d'aleshores, a Catalunya o a l'exili, no han deixat de celebrar-se.

La institució que, sostinguda i protegida per l'Ajuntament de Barcelona, convoca els Jocs és el Consistori dels Jocs Florals. Sovint, però, el nom de Consistori s'ha emprat per designar el jurat o conjunt de mantenidors que, en nombre de set, són els jutges que atorguen els premis.

El consistori convida també a participar de la festa un personatge, anomenat Forà, no resident o no nascut a Catalunya, que té relació amb el país, que el coneix i l'estima. Aquest convidat col·labora a la festa explicant els seus sentiments i vivènvcies i els valors que ha trobat a Catalunya.

Els premis ordinaris són: *La Flor Natural. És el premi d'honor i cortesia a la millor poesia que canta l'amor. Segons un bell costum, el guanyador d'aquest premi elegeix una dama d'honor que és proclamada Reina de la Festa.

*L'Englantina d'or, premi a la millor composició de caràcter patriòtic sobre un tema històric o que glossi i exalti valors presents o projectes de futur de la pàtria.

*La Viola d'or i argent, al millor poema que enalteixi la fidelitat als valors espirituals.

TEODOR LLORENTE

Biografia Teodor Llorente i Olivares neix el 7 de gener de 1836 a València, fill de l'advocat i regidor valencià Felicíssim Llorente. En uns inicis segueix la vocació del pare i als vint-i-dos anys es llicencia en dret i filosofia i lletres a la Universitat de València, i exerceix l'advocacia durant algun temps. Durant l'etapa universitària s'interessa pel conreu de la poesia i fa amistat amb el poeta Vicent Venceslau Querol. Els dos joves aviat coneixen el poeta i filòleg mallorquí Marià Aguiló, un dels promotors del moviment de la Renaixença a Mallorca, que havia arribat a València per a treballar de bibliotecari a la universitat. Tot i que comença escrivint versos en castellà, la lectura dels poemes de Joaquim Rubió i Ors, Lo Gaiter del Llobregat, i la influència de Marià Aguiló, acaba per decantar-lo a escriure poemes en la seva llengua materna i a interessar-se pel ressorgiment literari valencià. L'amistat amb l'escriptor mallorquí, a qui consideraria el seu mestre i guia intel·lectual i literari, l'ajuda a conformar l'ideari que gira entorn de tota la seva producció literària: l'interès per la literatura clàssica, el regionalisme, la unitat de la llengua i la fraternitat entre el País Valencià, les Illes Balears i el Principat. El 1861 Teodor Llorente entra com a director del diari La Opinión. Cinc anys més tard, juntament amb l'impressor Federico Domènech adquireixen La Opinión de mans del Marqués de Campo, i el transformen en Las Provincias, que aviat seria el principal rotatiu conservador valencià. S'encarrega de dirigir el nou diari, i al mateix temps hi col·labora amb nombrosos articles sobre política espanyola, història i crítica literària, sovint amb el pseudònim Valentino. L'any 1878 és un dels fundadors, juntament amb Constantí Llombart i Fèlix Pizcueta, de l'entitat cultural Lo Rat Penat, que tenia com a objectiu defensar i promoure la cultura i la llengua valencianes des d'una òptica burgesa i conservadora. Inicia una campanya per a despolititzar el moviment de la Renaixença i limitar-lo als àmbits literaris, afirmant, el 1878, "Nosotros no hemos participado nunca de los temores (por fortuna ya casi desvanecidos) que concibieron algunos, sospechando que ese movimiento literario pudiera fomentar, en el terreno político, tendencias separatistas". El 1879 Teodor Llorente és un dels impulsors dels Jocs Florals de Lo Rat Penat, bilingües des d'un inici, i l'any següent exerceix de president als Jocs Florals de Barcelona. Funda i dirigeix el Centre d'excursions científico literàries (1880) i laRevista de València (1880-1883). L'any 1890 obté el títol de Cronista de València. La seva obra poètica en català –que gairebé sempre anomena llemosí–, està dominada pels tòpics jocfloralescos, els poemes de circumstàncies, el sentimentalisme i l'historicisme. Canta la bellesa d'una pàtria idealitzada a través de l'amor i del paisatge. Demostra una gran habilitat en l'ús del llenguatge i el seu estil aconsegueix nombrosos epígons. En aquest sentit, el llorentinisme, identificat amb la idealització del món rural, i en particular de l'Horta, i amb la proposta d'un programa estètic molt limitat, suposa, fins a mitjan segle XX, una gran influència en el posterior desenvolupament de la poesia valenciana. Tot i que ja havia publicat diversos poemes per separat, el 1885 apareix el seu primer recull de poesia, Llibret de versos, que conté "La barraca", la seva obra mestra i el poema cabdal de la Renaixença valenciana. El 1902 publica, només per als socis de Lo Rat Penat, Nou llibret de versos, reeditat i ampliat el 1909 amb nous poemes. També s'encarrega de l'edició del recull Poetes valencians contemporanis (1908). La seva producció literària catalana es limita a la poesia, un fet molt significatiu i que és símptoma de la seva concepció dels gèneres literaris: el valencià és idoni únicament per al conreu de la lírica, i ha d'ésser un llenguatge culte arcaïtzant, que és l'essència genuïna de la llengua. Per a tota la resta de gèneres considerats cultes, el castellà ha de prevaler. En aquest sentit, en una carta a Rubió i Ors del 1877, Teodor Llorenteescriu: "Hay una diferencia completa, una separación absoluta, entre los que cultivamos la poesía lemosina docta y los que escriben en valenciano vulgar para el teatro o para los periódicos callejeros". En castellà escriu l'obra de divulgació Valencia(2 vol., 1887-1889), amb la participació de diversos intel·lectuals valencians, i el 1907 publica el seu únic recull de poemes en castellà, Versos de la juventud: 1854-66, d'estètica romàntica. També publica diverses traduccions al castellà de clàssics com Goethe, Heinrich Heine, La Fontaine, Víctor Hugo i Voltaire, entre d'altres. Com a líder absolut del moviment de la Renaixença al País Valencià, durant la seva maduresa manté contactes amb diversos intel·lectuals d'arreu dels Països Catalans, com l'escriptor Jacint Verdaguer, amb qui l'uneix una llarga relació epistolar i una bona amistat; Víctor Balaguer, amb qui sosté un interessant diàleg ideològic i intel·lectual; Miquel Costa i Llobera, amb qui manté una mútua relació d'estima i cordialitat o Frederic Mistral, a qui dedica el Nou llibret de versos del 1909. Cap als cinquanta anys Teodor Llorente inicia la carrera política. S'afilia al partit conservador de la província de València i l'encapçala en dues ocasions. És diputat a Corts de Madrid del 1891 al 1896 i senador del 1898 al 1901. Després de quaranta anys com a director de Las Provincias, el 1904 abandona el càrrec, que passa a ocupar el seu fill Teodor Llorente Falcón. Participa en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona el 1906, on fa una crida a la unitat de la llengua. L'any següent declina la presidència honorària de la primera Assemblea Regionalista Valenciana, perquè era contrari a les aspiracions nacionalistes de l'assemblea. Rep diversos homenatges populars, el més important durant l'Exposició Regional de 1909, quan la ciutat de València el corona com a Poeta de València, on fa un discurs d'homenatge a l'exèrcit espanyol que combatia a Melilla. Teodor Llorente mor a València el 1911, a l'edat de setanta-cinc anys. Després de la seva mort es publiquen diverses antologies dels seus poemes, com ara Llibrets de versos (1914), a cura del seu fill; Poesies valencianes (1936), en commemoració del centenari del seu naixement; Antologia poètica (1958), a cura de Carles Salvador, iPoesia valenciana completa (1983), a cura de Lluís Guarner. El seu fill s'encarrega també de l'edició de l'Epistolari Llorente (3 vol., 1929-1936), una interessantíssima compilació que ha permès entendre amb més profunditat la vida i obra del patriarca de la Renaixença valenciana. Més recentment l'estudi d'aquesta figura cabdal de la lírica valenciana s'ha enriquit amb nous treballs com La Renaixença al País Valencià: estudi per generacions (1968), de Manuel Sanchis Guarner; La Renaixença valenciana i Teodor Llorente (1895), de Lluís Guarner; Teodor Llorente, el darrer patriarca (2004) i Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana (2007), de Rafael Roca, entre molts d'altres.

Tragèdia en el Madrid Arena

L'1 de novembre de 2012 es va realitzar 'Thriller,music park' (un esdeveniment que va reunir a un grup de primeres figures de l'electrònica mundial, liderades per Steve Aoki. El preu de l'entrada: 25 euros. L'organització oferia una festa amb una 'atmósfera tètrica i divertida aconseguida gràcies als efectes visuals i sonoros' amb alguns coneguts disc-jockey. Prometia convertir-se en la gran referència per a la nit d'Halloween a Madrid. El que va començar sent una festa -potser amb massa gent, però no deixava de ser la festa- va finalitzar en una terrorífica nit que va acabar amb la vida de quatre jóvens d'entre 18 anys a 25 anys, i una d'elles menor d'edat, (dos en el recinte, la tercera a l'arribar a l'hospital i la quarta, menor d'edat, als 3 dies) , a més de persones ferides greument.

En un principi, es va assenyalar el llançament d'una bengala dins del pavelló com a possible causa, que causaria el pànic. Finalment esta hipòtesi va ser descartada ja que la bengala es va encendre 20 minuts després de l'allau mortal. La primera crida que va rebre el telèfon d'emergències 112 es va rebre a les 3.56. La segona crida es registra tres minuts després. Una xica, que diu estar 'desorientadísima' també parla de que una xica està en el sòl i que està inconscient. Han de passar huit minuts (4.07) fins a rebre un nova comunicació. En este punt el comunicant ja parla de que s'ha produït 'una avalancha' i que hi ha més gent ferida tirada pel sòl. Descriu que hi ha diversos ferits i que els propis vigilants de seguretat de la sala estan reanimant la gent. Tots parlen d'una quantitat major de la permesa en l'aforament, que en compte de les 10.000 persones que té com a límit este Madrid Arena, si no, que podria haver-hi entre 15.000 persones fins a 20.000 persones segons testimonis i mitjans digitals.

És molt possible, segons la investigació policial, que una massa de gent sense entrada es colara en el recinte incontroladament, poc abans del començament de l'actuació principal, motivant l'excés de persones en el corredor d'accés.
D'altra banda, alguns mitjans han afirmat que Madrid Arena mai ha tingut llicència d'obertura al no reunir els requisits de seguretat.
Els testimonis insistixen, que a penes hi havia gent que ' escorcollava ' el que els jóvens van assistir. Molts de què van entrar ho van fer sense identificació i sense tindre l'edat mínima legal (de 18 anys) per a entrar. També insistixen en el fet que no hi havia oxigene en el túnel, i que les portes estaven tancades.
A pesar de l'incident, la festa va continuar fins a les 06:30, ja que la policia va decidir no intervindre per a evitar escenes de pànic o protestes que hagueren esdevingut en una tragèdia major.

                                   

Tribunal de les Aigües de València

El Tribunal de les Aigües de València, conegut també com a Tribunal de la Vega de València, és l'òrgan  encarregat de dirimir els conflictes per l'aigua de reg entre els llauradors de les comunitats de regants de les séquies que en formen part (Quart, Benàger i Faitanar, Tormos,Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella).

Cada dijous de l'any (excepte festius) es reuneix el Tribunal amb els seus assessors a la Casa Vestidor de València de la plaça de la Mare de Déu (València) per discutir diversos assumptes. Però és a les 12 en punt del migdia, mentre sonen les campanes del Micalet, quan el Tribunal es constitueix formalment a la Porta del Apòstols de la Catedral de València, a la mateixa plaça. És llavors quan l'algutzir, amb el permís del president, crida els denunciats de cadascuna de les séquies, amb la tradicional frase: "denunciats de la séquia de...!" 
El judici es desenvolupa de forma ràpida, oral i íntegrament en valencià. El denunciant, que sol ser el guarda de la séquia a la que pertany l'infractor, exposa el cas davant del Tribunal, i després el denunciat es defensa a si mateix i respon a les preguntes del síndic de la séquia a la que pertany. És a continuació quan el Tribunal, amb l'excepció del síndic de la séquia en qüestió, decideix la culpabilitat o no del denunciat, i en cas afirmatiu, és el síndic de la séquia qui imposa la pena a pagar per l'infractor, d'acord amb les Ordenances de la pròpia Comunitat de regants.


Son objecte de la jurisdicció del Tribunal de les Aigües: els mateixos membres del Tribunal, les Comunitats de 
regants, els atandadors, les persones jurídiques (per ex. Cambres Agrícoles), els arrendataris, els comuners, els concessionaris d'aigües, els regants, els propis denunciants i terceres persones. Poden denunciar davant del Tribunal els síndics, els elets que formen part de la junta de cada Comunitat, el guarda (que ve a ser com un fiscal) i terceres persones.









La seua hipòtesi és que ja existia un antecedent en època romana, però que la seua fundació tal i com funciona avui en dia és va produir en algun moment dels regnats dels califes Abd al-Rahman III o al-Hakam II, en concret a l'any 960de la nostra era, sense aclarir d'on surt la referida data. La raó per a fer-ho és què és l'únic moment en què Borrull veu un moment de pau completa en la història d'Al-Àndalus, i per tant dedueix que d'algun moment dels regnats d'aquests dos califes va haver de sortir l'ordre.

Palau de la Música.

PALAU DE LA MÚSICA

És considerat un dels edificis més emblemàtics de la ciutat de València, el Palau de la Música va ser inaugurat el 25 d'abril de 1987 per José María de Paredes. Va obtenir el Premi Nacional d'Arquitectura i artífex d'altres auditoris com els de Madrid i Granada. Està situat a la llera del riu Túria, junt al Passeig de l'Alameda.

Desde la seva inauguració en 1987, el Palau de la Música s'ha considerat un dels centres musicals més emblemàtics de la ciutat, és un dels principals auditoris d'Espanya i un dels centres musicals més importats d'Europa.

També és considerat un temple dedicat a la música, és reconegut com una representació de l'arquitectura avantguardista.

L'acústica de l'edifici és apreciada com una de les millors del món, sent titulat de "Stradivarius". 

José María de Paredes va triar la transparència com a mitjà per aixecar aquesta obra, construint una volta acristallada que està situada  paral.lela a la llera del Túria com a element d'accés, sense obstaculitzar la seva visualitat axial.

Està format per dues façanes. Una d'ella mira al Jardí del Túria i està coberta per una volta de cristall sota la cual es refugia el vestíbul que acull un hivernacle ple del cítric més abundant de la ciutat de València, la taronja. Per l'altra façana, que està focalitzada al Passeig de l'Alameda, és per on entra el públic.

A l'interior de l'edifici trobem quatre sales:

- La Sala Simfónica denominada Sala José Iturbi i està preparada per aollir fins a 1793 espectadors, és la més important de l'auditori i ha estat elogiada per cèlebres músics de relevància internacional.

- La Sala Rodrigo, té un aforament de 420 places.

- Les Sales C i D.

- La Sala d'Exposicions, constituida per uns 320 metres quadrats és un magnífic aparador de la cultura. La qual conté una  mostra d'importants articles plàstics del moment. L'edifici va ser remodelat l'any 2002. L'objectiu d'aquesta remodelació va ser ampliar l'auditori, a més d' afegir set sales d'assaig i sis camerins.

Al Palau de la Música de València es pot disfrutar d' un bon espectacle cultural quasevol dia de la setmana, amb la presència dels millors mestres de la música de tots els temps.

On es pot gaudir de grans espectacles com presentacions de balet, concerts i operes.

Desde la seva inauguració, la fundació AXA ha anat recolzant a tant impressionant mostra de la música contemporània.

Actualment, és la seu de l'Orquestra de València.

"ESTEM ELS ESPANYOLS PREPARATS A DEIXAR-HO TOT PER UN TREBALL? No estem preparats, però sí que disposats a estar-ho, a causa de les circumstàncies actuals Que necessitem? -Una bona formació -Un idioma estranger -I saber que potser algun dia podem tornar o potser no vullguem fer-ho. Quan una persona jove no troba el seu primer treball, o una menys jove porta massa temps en la desocupació; la millor opció és fer la maleta. Que fiquem en la maleta? Roba , les nostres coses mes preades i necesarias... i molta molta il·lusió, ganes que partixen de la necessitat de 'un eixir adelante' . I com es fa? Hem deixat la nostra gent arrere, la nostra casa, el nostre país, el que un dia ens va veure nàixer i que sempre, sempre, tornes a ell o no, emportar-nos també amb nosaltres, com un senyal d'identitat, un origen o un destí, o tan sols un record l'enyorança del qual ens diu el que significa nostàlgia."

Posted Yesterday by esther baquero

Català i Valencià.

CATALÀ: Es considera un idioma, és una llengüa occidental que procedeix del llatí. Se parla en alguns territoris d'Espanya: Catalunya, aixina com en Andorra, on és la llengüa oficial. 

 Morfologia: Amb una morfología similar a la de les demés llengües romàniques. Els noms, adjetius i determinants tenen formes diferents segons el seu nombre i génere. Els pronoms personals ademés tenen formes distintes segons el cas gramatical. El verb té un sistema de flexió relativament complexe, ón cada verb perteneix a un tipus de conjugación.

Algunes característiques del català: 

• Els articles més usuals són: el, la, els, les.
• El català practica certes elisions de vocals átones finals. Algunes se escriuen, amb el + home > l'home, i altres són orals: quinze anys.
• El femení plural es forma amb -es (casa > cases).
• Existeix la formació del pretérit mitjançant perífrasis amb unes formes verbals auxiliars similars a les del present del verb anar: jo vaig anar, tu vas anar, ell va anar, nosaltres vam/vàrem anar, vosaltres vau/vàreu anar, ells van/varen anar.

Vocalisme: El sistema vocàlic està format per 8 sóns vocàlics o alófons diferents:

• [a]: «casa» (só igual al castellà)
• [e] (e tancada): «teva»
• [ɛ] (e oberta): «mel»
• [i] «camí» (igual a la i castellana)
• [o] (o tancada): «lliçó»
• [ɔ] (o oberta): «home»
• [u]: «unió» (igual a la u castellana)
• [ə] (vocal neutra): «casa» 

VALENCIÁ: És usat en la Comunitat Valenciana per a referirse al català, així com també a la varietat dialectal del català parlat en dixa Comunitat. Distintes administracions públiques nacionals la constaten com una de les llengüas oficials parlades en Espanya. El valencià, constitueix també una de les principals variants dialectals del català.

Morfologia: 

• Els articles són el, la, els, les.
• No se usa el article davant dels noms propis de persona: Ha vingut Joan.
• Conservació dels tres graus en els demostratius i adverbis, eixe, aquell; açò, això, allò; ací, allí o allà.
• La preposició a es convierteix en ad quant va precedida de un article que comença per vocal tónica li ho he dit ad ell / li ho he dit an ell.
• El pronom àton li del complement indirecte sempre va davant del complement directe li'l: li'l done = li la done, li'ls done = li les done, si aquest és neutre la combinació usada és li ho, li ho done.
• Els verbs de la 1ª cinjugació acaben en -ar, els de la 2ª acaben en -re, -er, els de la 3ª acaben en -ir.

Enacara que la pronunciació no siga la mateixa,les regles d'ortografía son molt paregudes. El Valencià deriva del Català. 

                                                                                                                                   Carla Andrés 4º V